Lo nom marca.

Molta gent que hem estat en contacte amb allò que s’anomenen malalties rares o malalties òrfenes hem comprovat de primera mà que fins que la malaltia no té nom i cognoms no es pot començar a comprendre i tractar. Este fet deixa més que clar que un nom condiciona i molt tot allò que l’envolta.

Si comprenem això i ho traslladem al cap de la política diària i la convivència social, ens trobem amb una situació, si més no curiosa, marcada per un nom «immigrant de segona generació*».

És este un nom emprat tant per qui donen i lleven carnets d’esquerra com pel nacionalcatolicisme i, per estrany que parega perquè cada grup li vol donar un sentit i un significat, la realitat és cabuda i deixa més que clar que tots dos l’empren per al mateix, per diferenciar i evitar la integració de qui consideren, al cap i a la fi, diferent.

I, així, ens trobem amb una generació nascuda aquí o arribada a una edat tan curta que tota la seua socialització ha estat com la de qui han nascut aquí, que s’enfronta a una doble discriminació.

Per una part tenim a qui, en presentar trets, en especial físics, diferents als considerats tradicionalment identitaris, consideren que són una amenaça precisament per eixa suposada identitat i no sols no fan res per assolir una integració real on la convivència i lo respecte a la llei siga lo solament de la societat sinó que s’oposen de manera activa a qualsevol passa en esta direcció per considerar-les una contaminació d’un atàvic imaginari moltes vegades ja superat per la pròpia evolució social cap a un model cada colp més equitatiu.

Per l’altra, a qui en un exercici d’autoodi, considera una imposició imperialista i colonial, les lleis i llibertats que caracteritzen lo model social de l’occident laic a qui, tot i haver nascut aquí, té raïls familiars a cultures oposades als valors que tanta sang ha costat que siguen lo tret distintiu de la nostra societat. Per això consideren que estos valors s’han de subordinar a aquells que caracteritzen a les societats de les quals pervé l’ascendència de qui anomenen immigrants de segona generació.

Totes dues actituds, com s’ha demostrat en llocs on lo fenomen migratori va començar molt avanç, França per exemple, fan que en lloc d’una societat amb tota la seua població integrada en un model social que combine lo millor de tots los models tinguen una barreja amb grups impermeables a tot lo que no siga l'endogàmia cultural i fins i tot física que generen un excel·lent caldo de cultiu per als extremismes i un xoc de civilitzacions de conseqüències imprevisibles.

Immigrants de segona generació, lo nom que pot provocar la fi de l'evolució i avanç social que va començar amb la Il·lustració.

*Ja s’està emprant també immigrant de tercera generació.