LA PARADOXA DE LES ONG.

Hem sentit parlar i coneixem lo nom de moltes ONG dedicades a infinitat de causes socials. Obviant, en aquest cas, les mancances de qui hauria de cobrir les necessitats d’aquestes causes, ja que és la seua raó de ser, i no ho fa, hi ha un vessant d’aquestes organitzacions que poquíssima gent es planteja i és la fal·làcia en què acaben convertint-se de manera inevitable per la seua pròpia naturalesa.

Havent gosat dir i escriure això i sense que em fulminés lo llamp de cap «deu» venjador, continuec*.

Les ONG neixen perquè algú té una necessitat -la que siga- i qui l’hauria de cobrir, l’Estat, no ho fa o no ho fa com qui té la necessitat desitjaria o creu que s’hauria de fer. En aquesta situació, la persona o grup a qui afecta, decideixen fer les coses com creuen o desitgen.

A l’escomençament**, l’impuls i la faena desinteressada feta per gent implicada en la causa, fa que s’obtinguen resultats desproporcionadament beneficiosos per la causa en relació amb l'entitat de l'ONG, cosa que dona com a resultat un molt bon benefici per les persones amb la necessitat que l'ONG pretenia cobrir.

Aquesta situació condueix a què altra gent amb necessitats semblants, s’associe, fent créixer l'ONG i, per aquesta mateixa raó, les seues necessitats. Un increment de les necessitats que demana, amb tota la llògica**, uns majors recursos per ser cobertes.

I, aquí, és a on comença a cagar-se l’invent i l’èxit es converteix en lo càncer mortal que acaba matant a les ONG, matant o transformant en una altra cosa.

La faena de la gent voluntària i implicada en la causa, ja no dona a bast per fer funcionar un ens que s’ha fet massa gran per a ser mantingut amb la faena que espot fer en les hores que «sobren» de la vida de la gent implicada. Per funcionar, bona part de la faena, s’ha de professionalitzar, i la gent que fa aquesta faena, ha de cobrar-la, cosa que fa que bona part dels recursos de l'ONG hagen de destinar-se a la despesa corrent, sous, llum, aigua, lloguer de local, manteniment del lloc de treball, de l’equipament..., uns recursos necessaris que s’han de buscar, una cerca que demana temps de treball, un temps que augmenta en progressió geomètrica al creixement de l'organització. Un temps de treball que demana més gent per buscar més recursos amb los que pagar a més gent que fa falta per buscar més recursos , que fan falta per pagar a més gent, que fa falta per buscar més recursos, que...

I així és com una ONG -qualsevol ONG- que començà fent molta i molt bona faena per cobrir unes necessitats d’una gent a la qual l’Estat no els hi cobria, passa a ser un ens que sols treballa per la seua pròpia supervivència i on les necessitats de la gent passen a rebre una part residual dels recursos que són destinats a l’oripell de l'ONG per donar-li visibilitat per poder demanar més recursos per la seua pròpia supervivència. I, llògicament, la gent que allí hi treballa, per molt que vullguen o facen vore que els interessa la causa, allò que realment fan és defensar-se lo seu jornal, que és del que viuen.

I, aquest, xiquetes i xiquets, és lo paradoxal cicle vital de QUALSEVOL ONG que vos puga vindre al pensament; que serà més o menys llarg, però que ho serà tant sí com no.

*És molt fàcil que hi hagen moltes primeres persones del present d’indicatiu i del condicional acabades en «-ec»; són un tret identitari dialectal que utilitzec a posta. Si a algú, per casualitat ho llegeix i no li agrada, ja ho sap...

** Una altra traiguerinada.