L'ase que feia rellotges.

  REVOLUCIONARIS DE XAMPANY -rosat, és clar-. Fa uns anys, quan una gent que, sembla, s’havien ajuntat al voltant d’estudis, estudiosos i estudiants de ciències polítiques a Madrid van sacsejar lo panorama polític de la pell de porc, molta gent de classe baixa vam pensar que alguna cosa s’escomençava a menejar dins la política més enllà de la lligada i ben lligada evolució del règim de Paca la culona. Possiblement, i jo crec i vull creure que era així, qui encapçalaven aquest moviment sí que tenien aquesta intenció, canviar les coses cap a un model més semblant al dels estats més socialment avançats d’Europa; però la combinació de les ànsies de modernitat i l’haver desenvolupat la major part de la seua vida en ambients acadèmics allunyats del tall* feren que la modernitat d’oripell s'imposés a un canvi de veritat. Gent que perquè no li diguen xenòfoba, tolera pràctiques d’altres cultures que atempten contra los drets conquerits aquí en oposició a pràctiques pròpies semblants...

  O, COM CREAR UNA FRONTERA ON MAI EN HI HA HAGUT CAP. És habitual vore per les xarxes a blavencians de mena reivindicar la seua servitud cap a Castella desfressant-la de nacionalisme identitari anticatalà amb la secessió lingüística com punta de llança. Tota aquesta patuleia, no seria sinó fum de canya, si no fos perquè fan la faena del més ranci nacionalisme espanyol i lo seu reflex entre la més rància dreta de Catalunya. Tot i la currucada que borda enfurismada u treu foc pels queixals quan parlem de Països Catalans en referència al nostre àmbit, ja més lingüístic que qualsevol altra cosa, com es pot fer a la hispanitat o a la francofonia, sembla que tenen arraïlada a la seua imaginació una espècie de transformació com la dels «Lladres de cossos» quan bramen lo seu crit de guerra «No ens fareu catalans». Això sí, l’ofrenar i l’adoració a l’estanquera lo 12 d’octubre, que no els hi lleve ningú. Este esperit secessionista, molt més present al País Valencià, fassidet de bl...