Com los pot votar la gent.

Hai* llegit este títol com pregunta que es feia una persona després de llegir una carta d’una persona que l'any 1939 tenia quatre anys i va viure les atencions del règim de Paca la culona cap a qui van perdre quan es van oposar a la seua fellonia. L’hai posat en afirmativa per respondre-la en lo que fa massa temps que em volta pel cap.

Hi ha molta gent de molt bona voluntat i que fan anar la maquineta de pensar que es fan esta pregunta cada vegada que veuen com la brossa filofeixista a la dreta del molt conservador i de dreta Pesoe, guanya eleccions. I, potser sige més fàcil d’explicar i entendre del que mos dirien tants i tants de politòlegs de grau i de xarxa.

Lo primer de tot que hem de tindre present és que en democràcia, lo vot de cada persona -ja parlaré de les circumscripcions un altre dia- val lo mateix i, lo segon, que, com diu lo professor Serrano, la capacitat mitjana de processar idees, per primera vegada en la història ha emprés un camí de baixada i l’ha emprés a marxa forçada. Si fa trenta anys la mitjana, era de set idees i d’estes podíem desenvolupar cadenes de raonament, ara, esta mitjana s’ha reduït a cinc i a la incapacitat de portar-les més enllà del present d’indicatiu. I lo més esfereïdor d’això, és que encara quedem gent d’aquella generació que no hem perdut aquella capacitat de raonament -generalment, gent que a llavons** teníem esta capacitat una miqueta per damunt de la mitjana- cosa que ens deixa a l’actual generació i les cohorts més joves de la nostra en una mitjana prou per baix de la general. I, tots los vots, valen igual.

I, per què tot això? Perquè esta és la massa social que conforma la base de la nostra societat; la massa votant. Una massa social a la que lo discurs de qui se suposa representa l’esquerra ideològica, li és totalment alié fins al punt de resultar-li rebutjable.

La gent al capdavant del que se suposa és l’esquerra ideològica fa un discurs que pretén ser tan culte que cau en una pedanteria incomprensible per la gent i, quan referixen temes concrets se centren en los símptomes i no gosen atacar les causes.

Parlen de canvi climàtic i lo seu discurs, que esta lluita és nostra i que la gent del carrer tenim la responsabilitat de portar-la endavant, és una amenaça al llaurador que té un tractor de més de vint anys que contamina més que quan era nou i infinitament més que los actuals i que comprén que li privaran d’utilitzar-lo i haurà de canviar-lo per un de nou que no pot pagar perquè la rebuda li paguen al preu que li pagaven quan comprà lo tractor, però lo gas-oli és molt més car, los productes químics permesos, adobs i plaguicides, moltíssim més, la cistella de la compra, no cal ni parlar-ne i, a més ha de competir amb productes de tercers països, no sotmesos a les restriccions a les què se’l sotmet.

Se plantegen los problemes des d’una visió d’esquerra, però les úniques solucions que s’oferixen són liberals de mercat i reduir-mos lo magre de benestar que tant ha costat que poguéssem tindre.

Parlen d’immigració demanant -i molt bé que fan- rutes migratòries segures perquè cap persona és il·legal, parlen dels drets humans, de solidaritat i d’empatia; però, com cal·la este discurs entre les classes populars -vaja, qui sempre hem estat classe baixa- que a un estat com lo nostre amb una contínua i constant retallada dels serveis públics veuen com les ajudes al menjador de l’escola, les beques o les ajudes socials els hi passen de llarg perquè tenen una magra nòmina o una vivenda amb encara trenta anys d’hipoteca i que han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes i van a parar a famílies immigrants que estan en una situació, moltes vegades una mica millor perquè tenen menys despeses fixes, formalment més precària.

En cap moment expliquen que lo pastís és cada vegada més menut i en som més a repartir-lo, ni com faran per tornar-lo a fer prou gran. Carregant la seua bonhomia a la solidaritat de qui menys tenim.

I la mar grossa al voltant d’esta qüestió s’agreuja quan la gent del carrer veu com es toleren, amb l’excusa de què són costums propis de la cultura i la identitat de les persones nouvingudes, coses contra les que es porta dècades lluitant dins la nostra societat i que es consideren intolerables. Cosa que la dreta aprofita per a calar lo missatge: «Vos prohibixen les nostres restriccions -en diuen costums- de tota la vida, però vos en porten de fora que són pitjors» -pitjors que les nostres, perquè fa un parell de generacions que hem deixat de fer-ne massa cas, tot i que les estan recuperant-.

S’omplin la boca amb la defensa de les dones i en lloc d’anar a la raïl, faena molt costosa, llarga i poc lluïdora, escomencen*** la casa pel terrat, fent-lo, lo terrat, molt ben fet, però deixant a les forces de la reacció tot l’espai baix d’esta teulada per poder anar minant-la perquè no se’ls hi ha tret ni un bri del poder que sempre han tingut.

I, lo pitjor de tot, hi barregen amb lo feminisme los drets de les persones transgènere; fent un poti-poti on los lluentors passen per davant de qualsevol gradació de sentit comú -i, aquí hi ha un detall que no sé si només m’ho sembla a mi o sí realment és així, la pràctica totalitat de figures públiques a qui donen significació són dones transgènere, no em sona haver vist cap home transgènere amb significació pública- i defensen l'ocupació dels espais de les dones femelles, amb lo que els hi ha costat i no massa consolidats, per dones mascle. Perquè, siguen realistes, a l’hora d’operar-te, per exemple, no hi ha cap diferència si t’opera una persona cisgènere o una transgènere; però si anem al camp de les competicions esportives o qualsevol espai on existisca una categorització física, les diferències fisiològiques entre los sexes es fan paleses des del primer moment.

I la pretesa bonhomia igualitarista que exhibixen, en especial tantíssimes dones que són al capdavant de l’esquerra i que es presenta com lo súmmum de la igualtat i l'equitat, lo que fa en realitat és ser una arma de discriminació cap a les femelles que les foragita d’un espai, l’esquerra, que tradicionalment havia estat lo més receptiu a les reivindicacions feministes.

Una cosa semblant passa amb moltes persones, simplement, homosexuals que es veuen desplaçades i les seues pròpies reivindicacions, per este transgenerisme d’oripell i lluentons, que sembla que han convertit en senyera de l’esquerra.

A llavontes, només mirat estes quatre cosetes i mirem lo posicionament de qui es diuen d’esquerra i decidixen a qui se li pot donar lo carnet i a qui no se li pot deixar ser de la colla, mos donem compte de què poquet que arriba a la gent, a la massa votant.

I, quan arriba, s’entén com un atac dels hippies universitaris que mai han doblegat lo llom a l'«honrada» classe treballadora amb la que s’omplin la boca los ninots que qui sempre ens han explotat, han posat al capdavant de les formacions més de dretes, encara que mai hagen treballat.

Així, oposant a l’intel·lectual i críptic discurs de l’esquerra la defensa de «lo nostre de sempre» enfront de la penetració de costums forasters afavorits per la tolerància de l’esquerra, l'homogeneïtzació de les classes populars en una mítica pertinença al poble d’una mateixa nació i l'exaltació d’una suposada absoluta llibertat individual -això sí, dins la seguretat de les fites socials aconseguides per l’esquerra que són obviades- és com la gent podem votar a qui ens assuca, ens ha assucat al llarg de la història i continuarà assucant-mos.

*,**,***; Traiguerí.