Ens ho podem permetre?

Algèria, Burkina Faso, Txad, Comores, Djibouti, Egipte, Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Líbia, Mali, Mauritània, el Marroc, Níger, Nigèria, el Senegal, Sierra Leone, Somàlia, Sudan i Tunísia. L'Afganistan, Aràbia Saudita, l'Azerbaidjan, Bahrain, Bangladesh, Brunei, Unió dels Emirats Àrabs, Indonèsia, l'Iran, l'Iraq, Jordània, el Kazakhstan, Kuwait, Kirguizstan, Líban, Malàisia, Maldives, Oman, el Pakistan, Palestina, Qatar, Síria, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, l'Índia, Uzbekistan i Iemen.

 Són estos la majoria d’estats que formen el que s'anomena Dar al-Islam. I per molt que busquem, en cap d’ells, la població gaudix dels drets i reconeixement dels que ho fa la població de l’estat més restrictiu amb les llibertats i drets de tota la Unió Europea.

Podem vore que tot i la seua diversitat i de manera més o menys accentuada, els hi són comuns la seua resistència a la democràcia i que exhibixen molt poc respecte pels drets de la seua ciutadania.

Pot comprendre’s veient lo patró estructural que repliquen com a estats centralitzats amb sistemes de poder verticals i clientelars encapçalats per líders personalistes, amb exèrcits i forces de seguretat que tenen una forta significació política, essent, moltes vegades, la seua principal missió, fer front i reprimir qualsevol intent de canviar l’statu quo; societats dèbils i fragmentades a les quals s’ha negat i es nega l’accés als serveis que les poden cohesionar i enfortir com ens social i, l'hegemonia de l’islam, que permeabilitza tots los àmbits i aspectes de la vida.

L’islamisme, com lo cristianisme i lo judaisme, les tres rames principals de la superstició de raïl abrahàmica que adoren al mateix ésser imaginari, és hegemònica i exclusivista. I, lo que és pitjor, d’igual manera que les altres dos, ho és en lo propi matís interpretatiu de les suposades revelacions. I ho són fins al punt que no hi ha hagut diferència en la crueltat que han desfermat contra les altres rames del mateix tronc abrahàmic com contra les ramificacions de la mateixa rama principal.

I, este, és lo veritable perill, tant s’hi val «Deus vult» com «Inx Al·là».

Una societat totalment dominada per qui està convençut que la vida sols és un trànsit i una prova per assolir un paradís després de la mort al costat del demiürg i on podrà satisfer tot los seus desitjos. Una encomanda on lo proselitisme i l'extensió de la pròpia interpretació de la superstició és la manera d’acumular mèrit i encara ho és més l'erradicació de qui no se sotmet a la mateixa i on lo martiri per destruir el que es considera anatema i pecat és lo súmmum del mèrit.

I, quan parlec* de societat, no parlec de la gent- al cap i a la fi, les persones no ens diferenciem gens entre natros de manera individual- sinó d’allò que ens impel·lix a actuar d’una manera o d’una altra. I aquí és on apareix lo gran badall que ens separa.

Per un costat, tenim les societats on los moviments socials fonamentats en la raó i que han canviat lo centre del seu univers del deu a l’ésser humà; societats on la vida material de les persones, los seus drets i les seues necessitats són lo centre de la seua pròpia existència i on no fa falta cap ésser imaginari per mantindre la cohesió i la interacció ètica i social entre los individus.

Per un altre, societats fonamentades en la interpretació per part de qui és al capdamunt, de les suposades revelacions del taumaturg i on la submissió a estes interpretacions és l’única manera de sobreviure, fins i tot, de manera literal.

Si passem això a la nostra realitat del dia a dia, vorem com som tot allò que ha estat arrancat de raïl allí on les teocràcies van prenent cada vegada més vela.

I això em conduïx a mi a fer-me una pregunta, mos podem permetre, amb tota la faena que tenim per fer en lo camí cap a l'equitat, la societat il·lustrada occidental, obrir una porta de tolerància a qui no tolera res d’allò que ens dona identitat?

Podem obrir la porta a qui no tolera la igualtat de drets entre homes i dones?

Podem obrir la porta a qui no tolera les relacions afectives i sexuals entre les persones, sense importar lo seu sexe o gènere?

Podem obrir la porta a qui no tolera la diversitat en les pròpies supersticions i mol menys a qui no en seguim cap?

Podem obrir la porta a qui no tolera la crítica i l’oposició a qui són al capdamunt de l’escala del poder?

Podem obrir la porta a qui no tolera la diversitat ideològica?

Podem obrir la porta a qui no tolera l’estat de dret?

Potser sí que sigue veritat que los bons temps generen societats dèbils, perquè pel que sembla, creiem que lo que hem assolit en lo nostre camí cap a l'equitat, està garantit i és immune a qui ho consideren anatema i per això, a més de tolerar-los, els hi donem suport.

 

P.S. Per cert, he començat nomenant Dar al-Islam, però, aquí, tenim gent que sols es diferencien en lo drap que aventen.

* Traiguerí.