Fer-se gran.

Me n’he adonat que una de les coses que et fa comprendre que et fas gran, és que comprens i assumixes les cagades que has fet i veus les ganes en què et vas deixar fotre lo pèl al llarg de la teua vida.

Però, no mos enganyem, això no t’immunitza pa que no torne a passar.

Avui, aniversari del naixement de l’Estat Sobirà d’Israel, he anat veient imatges de les places del que s’anomenà 15-M i comentaris de la gent al respecte. I això m’ha fet plantejar la meua actitud i les meues accions envers lo moviment i lo que d’allí sorgí.

Des del primer moment. Vaig ser conscient que va ser un moviment creat per erosionar Zapatero des de l’esquerra enfront de la impossibilitat de fer-ho des de la dreta. També que era un moviment «senyoret»; sols calia vore com era encapçalat per gent «de lletra» amb molt poca participació real de la classe obrera, estava treballant, i com apareixien tots los dies veïnes de les places que els hi portaven menjar i que mai havien fet res per la gent que captava cada dia als seus barris.

D’este moviment. Va sorgir una cosa anomenada Podemos, fonamentada en assemblees ciutadanes on qualsevol podia participar i hi participava sense mirar lo seu color polític -en soc testimoni, vaig vore participar gent de dreta i d’esquerra que buscaven línies comunes per canviar la situació que les havia conduït a la mateixa indignació.

Per canalitzar tot això es va presentar a les eleccions, on per a sorpresa de tothom, va treure més de cinc milions de vots i 71 diputats. Lo geni havia sortit de la botella i això no podia ser.

A partir d’aquell moment, tot va girar al voltant de la manera en què la indignació havia de tornar a ser atomitzada. I la primera mesura, va ser foragitar lo vot de l’ala dretana d’esta indignació; i això es va fer formant coalició amb una EU que no era sinó un conglomerat d’interessos minúsculs endeutat fins a les celles. Això va tornar dos milions de vots al Pesoe i no en va portar cap a la coalició perquè los pocs que va aportar EU van ser compensats pels que van anar a Cs i, los de l’ala més radical, los que havien vist les similituds del programa amb lo de la Falange dels anys trenta, cap als bocs -me que n’era d’heterogènia la indignació-.

A partir d’aquí, ja sols calia anar desarborant-ho, transformant-se en un partit a l’ús amb una estructura vertical i, sobretot, transformant la militància en feligresia per neutralitzar qualsevol cosa que puga amenaçar l’status quo del sistema, com a mínim, tota una generació.

És patètic vore com a la pell de porc, lo moviment que se suposava havia de canviar la mateixa estructura de l’estat s’ha reduït a un canal de tele i un bar amb la seua pròpia feligresia.

I, jo, en vaig formar part de tot això.

Nota. Podem va ser creat per canalitzar la indignació ciutadana i quan los seus amos van vore que podrien amenaçar lo sistema, van fer que desarmessen la unitat de la indignació perquè no estaven preparats pa dirigir a algú veritablement del poble que pogués assolir poder real.