Empinats als altars.

Lo dia 7 d’octubre de 2023, van coincidir lo cinquantenari del començament de la guerra de Yom Kippur i l’anunci del premi Noble de la pau d’aquell any, que li va ser concedit a Narges Mohamadí -per si algú no ho sap, és una activista pels drets de les dones iraniana que porta anys empresonada pel règim dels aiatol·làs-. Aquell mateix dia (sàbat, per cert), potser per la coincidència del cinquantenari, se celebrava al desert del Negev lo festival «Supernova Sukkot Gathering (פסטיבל תרבות של שלום en hebreu)» un esdeveniment anual que s'ha promocionat des de 2001 com un intent d'unir a les diverses cultures de la regió mediterrània a través de la música, la dansa i l'art amb l'objectiu de ser un far d'esperança de pau entre les poblacions àrab i israeliana.

Casualment, o no, va ser lo dia que lo govern de Gaza, va posar en marxa l'operació que van batejar com «Inundació d’Al-Aqsa», planejada per causar la destrucció més gran i morts a la població israeliana.

Una operació, que qui donen i lleven carnets d’esquerra i decidixen qui poden ser bons i roïns, es guarden molt i prou d’anomenar.

Esta mateixa gent, que no diuen res dels quasi dos anys dels preparatius per part del govern de Gaza, no dixen de dir que lo govern israelià, va permetre que los diners procedents de Dar al-Islam arribessen al govern de Gaza, obviant que lo mateix partit que és a este govern havia dixat clar que no estava interessat en la lluita armada mentre les seues necessitats econòmiques estiguessen cobertes.

Esta mateixa gentola, que en cap moment diu res sobre la planificació i los recursos que lo govern de Gaza va emprar -metralladores pesades, explosius, gran quantitat de vehicles i uns 5.000 coets- ni de l'operació on les forces del govern de Gaza es van dividir en unitats d’assalt que van matar a la gent, unitats de segrest que van segrestar a la gent i la van portar a les seues instal·lacions a Gaza i unitats que es van emboscar per rebre a les FDI quan intervinguessen per parar-los, no paren de queixar-se de la resposta d’Israel a una acció de guerra perfectament planejada i executada.

Són, esta mateixa gentola, la que no han parat d’estendre per tot occident, l’odi envers Israel com a única característica i virtut per ser considerat entre los bons de la pel·lícula.

Perquè Israel, un estat democràtic i de dret, trempat a la forja de la guerra contra los sistemes autoritaris de totes les classes possibles, de tots los estats del seu voltant, representa tot allò que els hi és anatema. Representa lo no sentir-se, sentir-mos, culpables d’haver nascut i viure on la lluita contra les elits, les mateixes que van crear los imperis colonials, i l’herència de la Revolució Francesa, ha donat uns certs resultats. Representa la intolerància envers los intolerants. Representa lo record de a què porta la submissió. Representa, al cap i a la fi, la primera línia de defensa dels nostres drets i llibertats a un món real on no si valen arcs de sant Martí i unicorns rosa.