Ivori de color rosa.

Quan un va fent anys i no té temor a mirar a com ha anat variant la seua posició ideològica per la combinació de l'evolució de les ideologies -almenys de nom- i lo desenvolupament del propi pensament per la barreja d’experiència i formació, la perspectiva del meteorit, et sembla cada vegada més atractiva.

La maledicció de poder relacionar i enllaçar diferents estrats de records en diverses idees i en una seqüència temporal llarga, fa que, moltes vegades, puge vore la pauta evolutiva, conscient o involuntària, que connecta situacions i relats, aparentment sense connexió.

Després que Paca la culona rebentés, la progressia -emprada aquí com qualificatiu comú per la gent que volia que la societat avancés i es modernitzés- de tot l’espectre polític, tenia un tret i un discurs comú, que los encarcaraments de les tradicions eren àncores a un passat que ens impedien evolucionar cap a una societat moderna i equitativa on totes les persones estiguéssem integrades sota lo paraigües de les normes socials i lleis, fonaments i pilars d’una societat de persones lliure, iguals i que poguéssem viure en fraternitat.

Les línies comunes d’este discurs, eren lo rebuig a què la superstició continués condicionant lo públic, la lluita per la igualtat de drets entre totes les persones, en especial entre homes i dones, la no discriminació i l’Estat com a garant i ferramenta de la distribució equitativa de la riquesa de la nació.

Tot això era possible i venia condicionat per la potencial amenaça que veien los poders fàctics del que anomenem Occident, en la possibilitat d’una revolució «anticapitalista» sostinguda per la U.R.S.S.*.

Però, a primeries d’este segle, tot això se’n va anar a prendre pel sac i de les despulles d’este somni van anar sorgint la floridura i los cucs que ara estan infestant cada aspecte de la nostra societat.

Mentre allavons la lluita contra l'endèmica intolerància de costums antics, per aplanar lo camí cap a una societat més equitativa ho marcava tot -amb totes les seues carències i imperfeccions- avui la tolerància cap als intolerants en l’excusa que són trets culturals propis, de qui siga, que han de ser preservats; la idea de l’Estat com sangonera, escampada pels que volen treure benefici venent los serveis que oferix a qui no tenim per pagar-los de manera individual; la substitució dels canvis en lo paradigma de fons per qualsevol oripell de suposat trencament en allò anterior però que no fa sinó reafirmar un reviscolat model reaccionari; han calat fondo entre una societat embrutida per un sistema formatiu, que no pas educatiu, cada vegada menys exigent, més tou i més dirigit a aïllar i privar a les noves generacions de la capacitat del propi pensament crític que no pas a formar persones amb capacitat de discerniment propi.

Avui, lo nacionalcatolicisme 2.0, s’ha apropiat del discurs que va caracteritzar l’esquerra i igual que allavontes, este discurs, va calar entre la classe baixa, ho fa ara. I ho fa reforçat per la idea que es contrari al d’una suposada esquerra, centrada en l’oripell que en l’esdevenir diari de qui hem d’estirar un magre sou, per poder sobreviure en una societat immersa en un mercat que qui es diuen d’esquerra, han permés que es desregularitze i es privatitze fins al punt de degradar los serveis que l’estat ens ha d’oferir a qui no tenim res fins a una precarietat de mitjans, tant humans com materials, que els han portat a la inoperància.

Mentrestant, s’han mantingut uns criteris que fan que estos serveis que havien de compensar la incapacitat individual que tenim qui constituïm la classe baixa proletària per fer front als esdeveniments que cobrixen, ens excloguen o ens arriben massa tard, en favor de qui té encara menys.

I entre qui té encara menys, qui més crida l’atenció són les persones nouvingudes, persones amb aparença, llengües i costums que ens són alienes i que fa que la culpa de qui ha deixat que passe això, la projectem a qui tenim més prop.

Per això, cada vegada és més palesa la culpa de l’elitista pijeria que s’ha apropiat del nom i la imatge de l’esquerra en la més que possible tornada del nacionalcatolicisme al poder.

* Tema per un altre escrit.