Me que en sóm de desagraïda la plebs.

Este diumenge, 8 de febrer de 2026, es van celebrar eleccions al parlament d’Aragó. Los resultat, han estat, la veritat, poc sorprenents; una participació minsa i una aclaparadora victòria de la dreta més extrema. Adobadet amb la desaparició de la feligresia del cafeter, que és allò que queda del meu antic partit.

Avui, tota la gent que dona i lleva carnets d’esquerra, es dedicarà a repartir culpes i responsabilitats a tort i a dret. Això sí, cap que puga escatxillar i tacar la immaculada puresa ideològica de la seua torre d’ivori.

Des d’esta immaculada talaia, construiran l’habitual discurs on culpabilitzaran a la premsa, a les institucions i a l’electorat i repetiran aquell mantra on diuen no comprendre com la gent pot votar a qui no amaga en los seus programes, que la seua missió és reduir l’Estat a un simple defensor de la propietat privada.

Però, com sempre, qui donen i lleven carnets d’esquerra, oblidaran com lo seu discurs desconnectat de la realitat del carrer, foragita a la gent i la llança als braços de qui diu allò que volen sentir dir, encara que sols siga propaganda.

No els hi passarà pel cap que lo seu posicionament defensant un model social teocràtic, patriarcal i fonamentat en una superstició, mentre onegen una bandera que ho representa i representa l’11-M, lo 17-O, Charlie Hebdo o l’atemptat contra el metro de Londres o a les platges australianes envia a gent del carrer que no en volen sentir ni parlar, als braços del nacionalcatolicisme.

En cap moment voran cap problema en voler esborrar lo sexe, una condició marcada per la biologia, de les persones i com este ens condiciona físicament, per substituir-lo pel gènere, un constructe social associat als rols, lo que ens retorna a una discriminació de les dones -les femelles de l'espècie humana- mai desapareguda. I que adoben en un oripell de temor i criminalització però sense fer res per atacar la raïl del problema.

No els hi passarà pel cap que exhibir formació acadèmica com argument sobre lo que fonamentar la seua adhesió al paradigma de l’autoritat, la seua és clar, foragita a qui, sense haver tingut l'oportunitat d’eixa formació, no tenen mentalitat de serfs.

I, així, es podria anar enumerant un sense fi de comportaments i exhibicions que desconnecten a qui donen i lleven carnets d’esquerra, de la gent del carrer, gent a la qual ens preocupa més com arribar a fi de mes en un mercat liberalitzat, contra lo que no han fet res. De la gent del carrer a qui ens cou vore com no hi ha inspeccions de treball que ens igualen en drets i obligacions. De la gent que hem de triar si donar estudis o «menjar». De la gent que veu com la sanitat se satura, mentre es donen diners a la privada i es reduïxen les places de MIR -és per concretar, ja que passa en tot l’àmbit sanitari, des de la categoria més catxa de l’administració fins als especialistes mèdics-, i tanta gent amb titulació sanitària ha d’anar-se’n fora. De la gent que veu com les aules, cada dia estan més massificades i l’ensenyament té menys recursos. De la gent que veiem com això de la conciliació, és un discurs buit, ja que no s’afronta de manera global. De la gent que veu que no hi ha cap ferramenta per a que les condicions de treball del sector privat, estiguen al nivell de legalitat del sector públic... de la gent, en definitiva, que vivim al món real, fora de l’elitista corralet que s’han fabricat qui, donant i llevant carnets d’esquerra, han culminat la seua missió a l’hora de diluir la indignació de la gent envers lo sistema i llança a esta mateixa gent, als braços del ressorgit nacionalcatolicisme.