L’oripell que amaga la floridura.

 

Ja fa un bon grapat d’anys, allà cap als començaments d’això que ara anomenem transició democràtica viec una cosa si més no curiosa, o almenys que em cridava l’atenció, qui es deien d’esquerra i representaven de cara a la gent als partits que es deien d’esquerra, ho fien oposant-se a l’atàvica superstició que havia dominat la nostra societat des de temps més que llargs i es negaven a participar en les tradicionals cerimònies públiques d’exhibició d’aquesta.

En aquells temps, com a casa eren de dretes, jo pegavec una miqueta prou en feixista, tot i ser massa jovenel·lo per a comprendre bé què era això -vaja, com la joventut d’ara, però amb la soterrada vergonya de què lo propi posicionament ideològic, no acabava de quadrar en una cultura que anava augmentant dia a dia-; però compreníem la coherència de qui es comportava d’acord amb la seua ideologia envers l’opi dels pobles.

Com ha anat passant lo temps, junt amb la pròpia evolució ideològica, he anat veient un procés d’evolució molt «orwel·liama» de qui representa públicament això que ara s’anomena esquerra. Igual que Napoleó va anant assemblant-se cada vegada més al senyor Jones, qui representen l’elecció popular dels partits anomenats d’esquerra, s’han anat comportant com los seus antecessor del règim de Paca la culona i encisats per l’oripell i la lluentor pública, s’han exhibit, com aquella gent qui eren portats sota pal·lis al costat del sacerdot de torn i mostrant la seua submissió -i la de la gent que representen- a l’ésser imaginara que adora la superstició i a qui diu representar-lo -vos sona allò de: «por la gracia de Dios»?-.

Tot això, que estos dies de Pasqua podrem vore als nostres carrers, ha estat perfectament exemplificat per Kent Sánchez i lo seu posicionament respecte a l’espectacle protagonitzat pel patriarca llatí de Jerusalem i la seua pretensió de fer la cerimònia del diumenge de rams a la basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem.

Pocs dels que aquí s’anomenen mitjans de comunicació, han dit que la prohibició d’accedir als anomenats llocs sagrats, de totes les supersticions presents a Jerusalem, per raons de seguretat era coneguda des de fa dies per tots los representants d’aquestes, i cap ho ha posat en los seus titulats. I tot això sense cap referència a la trajectòria proislamista de l’agitador que ostenta lo títol de patriarca llatí de Jerusalem. Un islamista amb sotana que no ha parat de fer propaganda i fomentar tot allò que s’opose a Israel. Un individu, que tot i les seues accions, continua vivint sota la protecció d’un estat democràtic, al que no deixa de criticar, en lloc de traslladar la seua seu a qualsevol ciutat sota control de la seua estimada Autoritat Nacional Palestina, com podria ser, per exemple, la tan enraïlada amb la tradició cristiana Betlem.

I, així, perdent lo cul per exhibir-se entre lo decadent oripell i la seua rància pudor de NO-DO en color, los que s’anomenen d’esquerra, adoben lo camp per a una organització que treballa a llarg termini, com ho demostren los dos mil anys que porten xuplant de la societat.

Perquè sí, esta generació de confrares, potser ho facen per la lluïssor d’igual manera que formen part d’una comparsa carnestolera, però la seua descendència, a la que ja des de xicoteta van adoctrinant, serà totalment permeable al condicionament que suposa la doctrina comunionera i la de les confirmacions, així com a la venda com a tret identitari enfront d’altres supersticions, en lloc de la defensa dels «Drets de l’Home i lo Ciutadà», lo veritable fonament d’una societat equitativa i justa, lliure del llastre que representa que la superstició i l’Estat no estiguen total i absolutament separats.